La difusió o broadcast, com es coneix tècnicament, és el procés pel qual un contingut es trasllada des d'un punt original fins a un altre, que conté la relació entre l'emissor i el receptor. Hi ha diferents mitjans per establir aquesta relació, i cadascun d'ells té les seves particularitats i possibilitats. El primer i més tradicional seria la difusió per radiofreqüència. La radiofreqüència televisiva per excel·lència es troba a la VHF (de 3MHz a 300MHz) i a la UHF (300 MHz i 3 GHz), espais que van ser anomenats per aquesta funció en un acord global després de la Segona Guerra Mundial. Els aparells televisors estan preparats per rebre aquestes freqüències difoses per TV terrestre, així­ com per correspondre a l'estàndard que cada paí­s o continent ha acordat. La televisió difosa per satèl·lit es transmet en unes freqüències més altes que la televisió terrestre; per tant, l'espectador necessita un descodificador i una antena per a rebre-les. Un altre cas seria el de la televisió per cable, mitjançant la qual es transmeten els paquets d'informació per via directa. A més, últimament ha sorgit una nova manera de rebre difusió televisiva a través de l'espai radioelèctric, amb els telèfons mòbils: aquest senyal pot provenir de la banda UTMS, comuna amb les altres aplicacions de la telefonia (veu, dades i multimèdia), o d'una altra banda de l'espectre reservada únicament per a aquesta finalitat (transmissió codificada especialment per a ser sintonitzada amb el telèfon mòbil).

Un altre tipus de difusió televisiva pot ser la utilització de la xarxa ja creada per Internet, i dins d'aquesta trobem dues possibilitats: rebre continguts audiovisuals sota demanda o com a flux continu d'informació àudio i ví­deo (life streaming o webcasting). (Veure Solucions de continuïtat).

Qualsevol d'aquestes difusions és vàlida per a fer una televisió experimental, tot i que cadascuna d'elles té les seves particularitats legals (que es poden consultar a l'apartat dedicat al marc legal) i tecnològiques. Neokinok.tv proposa sistemes de difusió, tant per radiofreqüència com per Internet, que es poden consultar als apartats corresponents en aquest document.

Fins ara tot el procés de la producció televisiva es feia amb mitjans analògics, però en les últimes dècades assistim a un canvi en aquest sentit, virant cap a la producció digital. Els continguts són els mateixos, però canvia la tecnologia, la manera d'enregistrar i d'enviar o transmetre dades. En els darrers dos anys, assistim a una transformació de la difusió televisiva terrestre: la substitució de la difusió analògica per la difusió digital, conservant-se el mateix rang de l'espectre radioelèctric, però canviant la codificació de les dades. En aquest cas, no són compatibles les dues tecnologies de difusió.

Actualment, els aparells televisors només estan preparats per rebre un senyal analògic, i per tant l'usuari necessita un descodificador de TDT. La TDT té dues vessants: la descodificació directa dels canals de televisió transmesos (DVB, Digital Ví­deo Broadcasting) i una altra que, a més, permet una certa interactivitat amb l'usuari incorporant la tecnologia MHP (Multimedia Home Platform), que inclou una connexió a un canal de retorn (mòdem telefònic o ADSL).

Legislación actual sobre Televisión de proximidad?

Streaming ogg/theora?

beyond youtube?